dilluns, 21 de febrer del 2011

17 de gener, Quasi al vespre - Pipes i la resposta adequada

Doncs aquesta tarda, després de rebre un parell de notícies fastigoses, d'aquestes que l’Eva i jo hem batejat alguna cosa com, les alegries de la vida, o sigui, un parell de marrons o pollos de cuidado que et fastiguegen la tarda, he sortit per anar a buscar al Marçal i m'he comprat un paquet de pipes. M'havia jurat obrir-lo a casa, però ho he fet mentre m'esperava, això sí, recolzada a la paperera del costat del semàfor, que és on espero que arribi l'autocar (nota del traductor). En fin, que jo tinc una mania una mica pallà, és que m'encanta escoltar conversacions alienes, i si puc opinar, osti, doncs m'alegren el dia, i així, després dels disgustos laborals, encara podria tenir una alegria. Confesso que algunes vegades preferia anar amb bus que amb la moto, només per seure darrere de gent que parlava entre elles, i per exemple, un deia, "tinc un secret, però no li pots dir a ningú", osti, demasié pal cuerpo, jo era capaç de variar la meva parada del bus, només per seguir la conversa. M'encaaaanta. Doncs res, que menjar pipes aturada et permet sentir converses, minis potser, però alguna enganxes. El tema és que em moria de ganes d'explicar-li la meva vida algú, quan una parella de poc traspassa en vermell amb el seu fill en un cotxet, i es he hagut d'avisar, "tios, que això és una sortida de la ronda del Litoral, que els cotxes van follats", i he pogut parlar una miqueta. I tot això ho explico perquè a ells no els hi he dit que havia deixat de fumar, la cosa anava més, “uix, gracias, como todo el mundo pasaba”, i és clar, no hi ha hagut ocasió.

No, avui només li he dit a la monitora de l'autocar del Marçal i al conductor de l'autocar, que m'ha dit "yo también" pues vaya.

La pregunta que em ronda és, si algú em diu, "tens foc?" jo que he de dir "no, estic deixant de fumar"; o "no, jo no fumo", què en penseu?

El Xavi s'ha oblidat un got ple de "colilles" al balcó de l'estudi, he sortit per parlar-hi per telèfon, i ho he vist. En fi, sort que li havia prohibit fumar a casa.

He sopat cols de brusseles i truita, després pinya. La merda és que m'he menjat un quilo de pipes. (Boníssimes, les pelem, i ens les mengen de vint i pico en vint i pico de cop, el Marçal diu que fa l'aspirador). Per compensar, el Marçal i jo hem fet uns balls amb la wii dance, bastant xulos. A veure si demà vaig al gimnàs. Voldria comprar aigua de vichy però la nena del super on valen 1,08€ va ser el blanc de la meva ira l'altre dia, i és clar, ara no puc tornar, almenys en uns dies. No era jo, era la manca de nicotina la que parlava, però és clar, a ella que li explico.

Un dia us explicaré la llista de llocs on no puc anar a causa del meu mal geni. Però ara no. Abans de dormir m’haig d’enrecordar de treure’m el xiclet de la boca, vaig llegir quan era petita que te’l podies empassar adormida i s’enganxava a les parets del coll i et mories ofegat. Bona nit.

Dilluns 17 de gener - Anem endarrere com els cargols (aix no, com els crancs)

No, amics, no he fumat, però aquest matí ha sigut el pitjor de tots els dies, junts i per separat, bé pel matí i ara mateix és un gran horrorrrrrrr, osti, tinc una ansietat física, real i palpable com mai n'he tingut cap dia d'aquests. Tinc l'estomac absolutament girat, nàusees, una ansietat brutal al pit, dolors cervicals, mal de cap, sequedat la boca... estic passant un mono de debò? Em recorda les novel.les aquelles de yonkies, Burroghs es deia? Van estar de moda quan jo tenia uns 14 o 15 anys. Recordo un episodi a una d'elles que un paio es quedava sol tancat a una habitació i passava tot sol el tràngol. Com jo, vaja. Sort que estic sola i em nego a baixar com una posesa al carrer a buscar una cigarreta, si no mataria per un cigarro. O mataria a algú, directament. A veure, els que heu deixat de fumar, us ha passat alguna vegada? VULL QUE M'HO DIEU (i sí, estic cridant).

He dinat (a la una del migdia, per l'amor de deu) les restes del menjar greco-libanès, no he anat a la piscina ni a fer exercici, però si les coses segueixen així, m'aniré a caminar durant dues hores. Aquesta vida em mata, joder.

Una curiositat: he buscar per la web pàgines d'aquestes sobre “métodos para dejar de fumar”, “vivir sin humo”, “mi último cigarrillo”, “el tabaco mata”, etc, i vés per on que el primer que has de fer, es veu, és explicar-ho a tothom. Hi ha una pàgina molt graciosa (només aquesta frase, la resta tot són videos de pulmons i de llengües amb càncer....) que diu "publícalo en un anuncio por palabras en el diario local, díselo al portero, a la vecina, a tu amigo". No sé si ho diu amb sorna, crec que no, perquè la resta de la pàgina no té ni mig gram d'humor, però li ha quedat catxondo. I que llesta és la nena, o sigui, jo que he encertat en la primera premisa per deixar de fumar! Vaig a posar-me la wii dancing l'estona de dinar i així em sortirà una mica la nicotina pels poros. Ara no estic d'humor i em tremolen una mica les mans, però quan estigui millor em faré fotos amb calentadors. (Això és un intent patètic de fer-me gràcia a mi mateixa).

Avui he mastegat uns catorze xiclets. La veritat és que ajuden. M’agrada bastant l’envàs, és com terapèutic. I no el confons amb uns xiclets qualsevol. Us vaig dir quin gust vaig escollir? Hi havia dos, jo vaig agafar menta fresca.

Estinc intentant canviar de tema. Algú té deu raons per deixar de fumar? jo només en trobo 4 i CREC QUE NO SÓN PROUS! Aix, Adeu!!

Dilluns 17 de gener - un bar II

No vull posar-me a discutir amb tothom sobre els fumadors passius i tota la pesca, no ho faré. Només penso que hi ha un lloc per cada cosa. Realment, m'alegra menjar sense fums, és molt més agradable, fins i tot per a mi que m'he fumat tots els cigarros del món. Però els bars, amics meus, han de ser una altra cosa. Ara que he decidit no fumar, i que haurien de ser un espai agradable per a mi s'han convertit en una ludoteca infantil, i tampoc és això. Jo no vaig a prendre cubates amb el Marçal. Vaig a la platja, al parc o llocs així. En fi, ja sé que la gent que surt de nit no s'ha de fumar els cigarros dels altres, però la nit és una mica això, no? una mica pedorra i transgressora, gamberra, la nit és viure a l'inrevés o ho era fins ara. Es convertirà en un espai tan saludable que al final, m'entrarà urticària. Entre això i els horaris de tancament dels bars ens haurem de refugiar als espais privats, a casa nostra per poder saltar-nos les normes. Amb molta pena m'acomiado del meu bar preferit per prendre cafè. C'est la vie!

Bé, segueixo sense fumar. Pels matins ho porto bé. Les tardes són un malson i segueixo patint com una mala bèstia. Mastego xiclets de nicotina sense parar i ara li donc voltes a un altre tema: no em causaran mals majors del tipus càries o similars? desplaçament de mandíbula?, algú ho sap? Ostres... No he aconseguit anar al club a fer una horeta de gimnàs, m'ha fet una maaaandraaaa... per molta bamba xaxi que m'he comprat, sóc una ameba! No sé si us he dit que són negres, i que fan conjunt amb un xandall que em vaig comprar a Lima i que no he estrenat, però la idea era fer-ho, sí senyor. Sí que m'he donat el gust del menjar libanès, bé, no libanès exactament, en realitat era grec, però ja m'ha anat bé. Quan li he demanat al cambrer la meitat dels plats de la carta i ell m'ha mirat amb ulls de, tia ets una foca, li he hagut d'explicar que tenia mooooolta gana, i és clar, els hi he fotut el rotllo a tots els del restaurant amb això de deixar de fumar. Ho sento. Es lo que hay. Ara, els he convidat a xiclets i han estat encantats ja que ells tampoc poden fumar durant les hores de feina i molts d’ells s’ho estan pensant, i jo els ajudo. Una que és bona.

17 de gener - Un bar, el meu bar

El que us volia explicar ahir és que al meu barri hi ha un cafè molt xulo, on anem molts dels veïn. S'hi barregen els avis de tota la vida i els nouvinguts moderns que viuen als lofts del barri del Born. Serveixen esmorzars de l’estil te i magdalenes casolanes, dinars tipus amanida de formatge de cabra i arròs salvatge i per la tarda pots anar a prendre tallats mentre navegues amb el teu portàtil per Internet. Un lloc de tertúlia. Hi ha tauletes rodones i sofàs. Racons amb llums marroquines. Gent guapa que parla molt. Dimecres hi vaig anar, i el bar estava buit, excepte un parella que xerrava al fons, en els sofàs de la llum marroquina, dos iaios que s'aixecaven cada set segons per anar a fumar una cigarreta a fora –feien força peneta, pobrissons, anant a fumant poc a poc, i un noi que llegia amb un nadó adormit a un cotxet i una tassa buida davant seu. Estava desert. Això sí, un ambient net, net i mort, avorrit i saníssim. Va entrar una noia amb tres criatures, una d'elles a un cotxet enorme, que va ensopegar amb totes les taules possibles ja que la separació entre les taules és minúscula, encara que això, és clar, no és culpa seva. Només que els bars no estan pensats per portar-hi cotxets. Ni més ni menys. I aquest bar el que menys de tots. Enteneu-me bé, jo també tinc criatures, i la majoria dels meus amics les tenen, tinc nebots. M'agraden els nens. En general. Però hi ha un lloc i un moment per cada cosa. La noia va estar una hora i mitja i es va pendre una infusió, mentre mirava a l'infinit, i les tres criatures jugaven al caga tió cantant a grito pelado. Un era el tió, els altres dos cantaven i el del cotxet (de sexe indefinit) bramava. Van tirar un got de la taula veïna que el cambrer va córrer a recollir no fos que els nens es tallessin amb els vidres, mentre la mare es disculpava amb un mig somriure. Tots els que érem al bar vam apartar la vista del llibre que llegiem, del portàtil o de la nostra parella quan vam sentir el soroll dels vidres. Algú va sospirar. La parella es va aixecar per marxar. Uns dels nens que jugava al tió va començar a columpiar-se recolzant-se a una taula buida de persones però plena de vaixella, fins que clar, al final, ho va aconseguir: tot a terra. Gots de te, aigua de vichy i les magdalenes desparramades... Jo vaig deixar tres euros a sobre la taula i vaig marxar sense mirar enrere amb un cert sentiment de vergonya aliena i evitant la mirada del cambrer, no sé si m'explico. Tanco una etapa. No hi tornaré. (Segueix)

Diumenge 16 de gener - De que se sap quan comença i no se sap quan acaba

Vaig començar a fumar quan tenia 13 o 14 anys i feia vuitè de bàsica, amb les meves companyes de classe de les Salesianes. Crec que el primer cop va ser assegudes al carrer Consell de Cent. Jo no m'empassava el fum. Quedavem totals, allí assegudes mirant com passaven els nois de l’escola masculina que ens agradaven tant. Quan feia 1er de BUP, i no feia l’horari complert, un matí que era a casa, el meu pare va venir a esmorzar a casa, jo estava sola, i em va enganxar. Jo fumava una cigarreta que li havia mangat a la meva mare mentre m'assecava els cabells i no vaig sentir pel soroll de la porta per culpa de l'assecador. No recordo si em va renyar o què, ni crec que ell s'en recordi. Ni sé si llavors ja estava enganxada del tot. Vaig seguir fumant. Amb l'embaràs de la Mar tres o quatre cigarretes al dia. Quan li vaig donar el pit, no crec que fumés ja que vaig llegir que el fum passava directament de la llet materna a la criatura i aquesta imatge em va fer moooolt fàstic. Després, vaig seguir fumant, fins que vaig tenir al Marçal: vaig sortir de l'hospital i no vaig tornar a fumar fins que no em vaig reincorporar a la feina de forma normal i vaig deixar de donar-li el pit. Total, quasi dos anys. No vaig fumar perquè m'imaginava les coses horroroses que fem els fumadors: baixar al carrer en pijama per buscar un paquet al bar del davant, deixant a la criatura sola al pis. Jo em deixava les claus, se’m tancava la porta de cop i no podia entrar. El Xavi de viatge, la Mar vés a saber i jo a fora, amb la criatura a dins, i sense poder entrar. Una espurna que cau sobre el braç de la criatura. Una ferida sagnant. Coses així. Es veu que van ser raons de pes, ja que no em va costar gens deixar-ho i estava molt concentrada amb el meu bebé i amb les seves necessitats, ja que li donava el pit a demanda i anava tot el dia amb el pit a fora i el nen penjant. Ara deixo de fumar perquè estic farta de les cigarretes, de l’olor, de gastar calers amb una cosa tan estúpida, tant cara i tant dolenta per la salut. Deixo de fumar perquè no es pot fumar enlloc, perquè cada cop vaig a més, perquè no vull que els meus fills fumin. Perquè noto que faig mal alè, que tinc les dents brutes i les puntes dels dits groguenques. Perquè se’m fan unes arrugues lletges al voltant de la boca, se’m posa cara de rap. No continuo. Estic de mal humor i no em surten textos divertits. Demà vull parlar de la diferència de públic que he notat al meu bar preferit. Al meu ex-bar, de fet. Però avui no ja que em sortiria un text trist i avorrit. I és divertit.

Apa, bona nit.