dilluns, 21 de febrer del 2011

Dilluns 17 de gener - Anem endarrere com els cargols (aix no, com els crancs)

No, amics, no he fumat, però aquest matí ha sigut el pitjor de tots els dies, junts i per separat, bé pel matí i ara mateix és un gran horrorrrrrrr, osti, tinc una ansietat física, real i palpable com mai n'he tingut cap dia d'aquests. Tinc l'estomac absolutament girat, nàusees, una ansietat brutal al pit, dolors cervicals, mal de cap, sequedat la boca... estic passant un mono de debò? Em recorda les novel.les aquelles de yonkies, Burroghs es deia? Van estar de moda quan jo tenia uns 14 o 15 anys. Recordo un episodi a una d'elles que un paio es quedava sol tancat a una habitació i passava tot sol el tràngol. Com jo, vaja. Sort que estic sola i em nego a baixar com una posesa al carrer a buscar una cigarreta, si no mataria per un cigarro. O mataria a algú, directament. A veure, els que heu deixat de fumar, us ha passat alguna vegada? VULL QUE M'HO DIEU (i sí, estic cridant).

He dinat (a la una del migdia, per l'amor de deu) les restes del menjar greco-libanès, no he anat a la piscina ni a fer exercici, però si les coses segueixen així, m'aniré a caminar durant dues hores. Aquesta vida em mata, joder.

Una curiositat: he buscar per la web pàgines d'aquestes sobre “métodos para dejar de fumar”, “vivir sin humo”, “mi último cigarrillo”, “el tabaco mata”, etc, i vés per on que el primer que has de fer, es veu, és explicar-ho a tothom. Hi ha una pàgina molt graciosa (només aquesta frase, la resta tot són videos de pulmons i de llengües amb càncer....) que diu "publícalo en un anuncio por palabras en el diario local, díselo al portero, a la vecina, a tu amigo". No sé si ho diu amb sorna, crec que no, perquè la resta de la pàgina no té ni mig gram d'humor, però li ha quedat catxondo. I que llesta és la nena, o sigui, jo que he encertat en la primera premisa per deixar de fumar! Vaig a posar-me la wii dancing l'estona de dinar i així em sortirà una mica la nicotina pels poros. Ara no estic d'humor i em tremolen una mica les mans, però quan estigui millor em faré fotos amb calentadors. (Això és un intent patètic de fer-me gràcia a mi mateixa).

Avui he mastegat uns catorze xiclets. La veritat és que ajuden. M’agrada bastant l’envàs, és com terapèutic. I no el confons amb uns xiclets qualsevol. Us vaig dir quin gust vaig escollir? Hi havia dos, jo vaig agafar menta fresca.

Estinc intentant canviar de tema. Algú té deu raons per deixar de fumar? jo només en trobo 4 i CREC QUE NO SÓN PROUS! Aix, Adeu!!

Dilluns 17 de gener - un bar II

No vull posar-me a discutir amb tothom sobre els fumadors passius i tota la pesca, no ho faré. Només penso que hi ha un lloc per cada cosa. Realment, m'alegra menjar sense fums, és molt més agradable, fins i tot per a mi que m'he fumat tots els cigarros del món. Però els bars, amics meus, han de ser una altra cosa. Ara que he decidit no fumar, i que haurien de ser un espai agradable per a mi s'han convertit en una ludoteca infantil, i tampoc és això. Jo no vaig a prendre cubates amb el Marçal. Vaig a la platja, al parc o llocs així. En fi, ja sé que la gent que surt de nit no s'ha de fumar els cigarros dels altres, però la nit és una mica això, no? una mica pedorra i transgressora, gamberra, la nit és viure a l'inrevés o ho era fins ara. Es convertirà en un espai tan saludable que al final, m'entrarà urticària. Entre això i els horaris de tancament dels bars ens haurem de refugiar als espais privats, a casa nostra per poder saltar-nos les normes. Amb molta pena m'acomiado del meu bar preferit per prendre cafè. C'est la vie!

Bé, segueixo sense fumar. Pels matins ho porto bé. Les tardes són un malson i segueixo patint com una mala bèstia. Mastego xiclets de nicotina sense parar i ara li donc voltes a un altre tema: no em causaran mals majors del tipus càries o similars? desplaçament de mandíbula?, algú ho sap? Ostres... No he aconseguit anar al club a fer una horeta de gimnàs, m'ha fet una maaaandraaaa... per molta bamba xaxi que m'he comprat, sóc una ameba! No sé si us he dit que són negres, i que fan conjunt amb un xandall que em vaig comprar a Lima i que no he estrenat, però la idea era fer-ho, sí senyor. Sí que m'he donat el gust del menjar libanès, bé, no libanès exactament, en realitat era grec, però ja m'ha anat bé. Quan li he demanat al cambrer la meitat dels plats de la carta i ell m'ha mirat amb ulls de, tia ets una foca, li he hagut d'explicar que tenia mooooolta gana, i és clar, els hi he fotut el rotllo a tots els del restaurant amb això de deixar de fumar. Ho sento. Es lo que hay. Ara, els he convidat a xiclets i han estat encantats ja que ells tampoc poden fumar durant les hores de feina i molts d’ells s’ho estan pensant, i jo els ajudo. Una que és bona.

17 de gener - Un bar, el meu bar

El que us volia explicar ahir és que al meu barri hi ha un cafè molt xulo, on anem molts dels veïn. S'hi barregen els avis de tota la vida i els nouvinguts moderns que viuen als lofts del barri del Born. Serveixen esmorzars de l’estil te i magdalenes casolanes, dinars tipus amanida de formatge de cabra i arròs salvatge i per la tarda pots anar a prendre tallats mentre navegues amb el teu portàtil per Internet. Un lloc de tertúlia. Hi ha tauletes rodones i sofàs. Racons amb llums marroquines. Gent guapa que parla molt. Dimecres hi vaig anar, i el bar estava buit, excepte un parella que xerrava al fons, en els sofàs de la llum marroquina, dos iaios que s'aixecaven cada set segons per anar a fumar una cigarreta a fora –feien força peneta, pobrissons, anant a fumant poc a poc, i un noi que llegia amb un nadó adormit a un cotxet i una tassa buida davant seu. Estava desert. Això sí, un ambient net, net i mort, avorrit i saníssim. Va entrar una noia amb tres criatures, una d'elles a un cotxet enorme, que va ensopegar amb totes les taules possibles ja que la separació entre les taules és minúscula, encara que això, és clar, no és culpa seva. Només que els bars no estan pensats per portar-hi cotxets. Ni més ni menys. I aquest bar el que menys de tots. Enteneu-me bé, jo també tinc criatures, i la majoria dels meus amics les tenen, tinc nebots. M'agraden els nens. En general. Però hi ha un lloc i un moment per cada cosa. La noia va estar una hora i mitja i es va pendre una infusió, mentre mirava a l'infinit, i les tres criatures jugaven al caga tió cantant a grito pelado. Un era el tió, els altres dos cantaven i el del cotxet (de sexe indefinit) bramava. Van tirar un got de la taula veïna que el cambrer va córrer a recollir no fos que els nens es tallessin amb els vidres, mentre la mare es disculpava amb un mig somriure. Tots els que érem al bar vam apartar la vista del llibre que llegiem, del portàtil o de la nostra parella quan vam sentir el soroll dels vidres. Algú va sospirar. La parella es va aixecar per marxar. Uns dels nens que jugava al tió va començar a columpiar-se recolzant-se a una taula buida de persones però plena de vaixella, fins que clar, al final, ho va aconseguir: tot a terra. Gots de te, aigua de vichy i les magdalenes desparramades... Jo vaig deixar tres euros a sobre la taula i vaig marxar sense mirar enrere amb un cert sentiment de vergonya aliena i evitant la mirada del cambrer, no sé si m'explico. Tanco una etapa. No hi tornaré. (Segueix)

Diumenge 16 de gener - De que se sap quan comença i no se sap quan acaba

Vaig començar a fumar quan tenia 13 o 14 anys i feia vuitè de bàsica, amb les meves companyes de classe de les Salesianes. Crec que el primer cop va ser assegudes al carrer Consell de Cent. Jo no m'empassava el fum. Quedavem totals, allí assegudes mirant com passaven els nois de l’escola masculina que ens agradaven tant. Quan feia 1er de BUP, i no feia l’horari complert, un matí que era a casa, el meu pare va venir a esmorzar a casa, jo estava sola, i em va enganxar. Jo fumava una cigarreta que li havia mangat a la meva mare mentre m'assecava els cabells i no vaig sentir pel soroll de la porta per culpa de l'assecador. No recordo si em va renyar o què, ni crec que ell s'en recordi. Ni sé si llavors ja estava enganxada del tot. Vaig seguir fumant. Amb l'embaràs de la Mar tres o quatre cigarretes al dia. Quan li vaig donar el pit, no crec que fumés ja que vaig llegir que el fum passava directament de la llet materna a la criatura i aquesta imatge em va fer moooolt fàstic. Després, vaig seguir fumant, fins que vaig tenir al Marçal: vaig sortir de l'hospital i no vaig tornar a fumar fins que no em vaig reincorporar a la feina de forma normal i vaig deixar de donar-li el pit. Total, quasi dos anys. No vaig fumar perquè m'imaginava les coses horroroses que fem els fumadors: baixar al carrer en pijama per buscar un paquet al bar del davant, deixant a la criatura sola al pis. Jo em deixava les claus, se’m tancava la porta de cop i no podia entrar. El Xavi de viatge, la Mar vés a saber i jo a fora, amb la criatura a dins, i sense poder entrar. Una espurna que cau sobre el braç de la criatura. Una ferida sagnant. Coses així. Es veu que van ser raons de pes, ja que no em va costar gens deixar-ho i estava molt concentrada amb el meu bebé i amb les seves necessitats, ja que li donava el pit a demanda i anava tot el dia amb el pit a fora i el nen penjant. Ara deixo de fumar perquè estic farta de les cigarretes, de l’olor, de gastar calers amb una cosa tan estúpida, tant cara i tant dolenta per la salut. Deixo de fumar perquè no es pot fumar enlloc, perquè cada cop vaig a més, perquè no vull que els meus fills fumin. Perquè noto que faig mal alè, que tinc les dents brutes i les puntes dels dits groguenques. Perquè se’m fan unes arrugues lletges al voltant de la boca, se’m posa cara de rap. No continuo. Estic de mal humor i no em surten textos divertits. Demà vull parlar de la diferència de públic que he notat al meu bar preferit. Al meu ex-bar, de fet. Però avui no ja que em sortiria un text trist i avorrit. I és divertit.

Apa, bona nit.

Dissabte 15 de gener - És de nit

És per la nit i m'he menjat una muntanya de xiclets de nicotina i estic esgotada. Ja m'ho havia dit la noia simpàtica de la farmàcia, has de mastegar-lo a poc a poc, jo la mirava, però no l'escoltava, ho reconec. Només pensava en si aguantaria sense fumar i els xiclets serien suficients. Només ara recordo el que em va dir. Mastego amb tanta fúria que tinc la mandíbula fora de lloc. He llegit a algun blog que els xiclets són un bon recolzament, jo no ho sé. La Carmen va deixar de fumar l’any passat i ho va fer amb xiclets i amb xocolata. El 6Q em diu que els tres primers dies són els pitjors. Jo crec que avui és el meu tercer dia i això no té pinta de millorar. El Pere diu que amb sexe i xiclets, gominoles i menjant. La Eva diu que sóc jo, que és el meu cap, vaja, que la dependència no és física. Vés a saber. La noia simpàtica de la farmàcia també em va explicar que la dependència es podia medir amb el número de hores que passen sense fumar des de que t’adorms. O sigui, que si jo no començava fins les 11 del matí, per exemple, i havia anat a dormir a les 12 de la nit, posem per cas, eren 11 hores d'abstinència que indicaven en realitat poc enganxe. A la simpàtica li vaig explicar que jo a vegades començava a les tres de la tarda a fumar, però llavors recuperava, joder si recuperava. Això no indica dependència, diu, indica que sóc una fumadora social o alguna cosa així. Vés per on. I jo dic llavors, si en realitat tot està al meu cap, acabarà alguna vegada?

Dissabte 15 de gener - De Rebaixes

Primera hora de la tarda del tercer dia sense fumar, i primer de tot, una curiositat. Fa tres dies em feia la sensació de que era absolutament impossible trobar algú que fumés, quan volia foc. Ara em fa la sensació que tothom fuma a les portes de les botigues, pel carrer... en fi.

També vull donar les gràcies a totes les meves amigues i als meus amics perquè em donen suport, em diuen campiona, tu pots, aguanta! Gràcies sobretot a la Bea, Anna, Marona, Elen, mami, a les meves charmanetes pel suport i per les trucades, per estar a prop meu. Jo aguanto.

Avui m'he anat de rebaixes i m'he comprat un vestit de punt negre, dues jaquetes (una blau marí tipus tabardo i una grisa súper xula) i unes bambes pels meus plans de fer esport que no es poden fer ben fets si no tens una equipació adequada. També m'he fotut un croissant per esmorzar i una coca d'emmental suïs fos, olives i una llonganissa ibèrica que s'havia demanat el Xavi per dinar. I amb el cafè de després de dinar li he començat a donar voltes a això d'engreixar-me, que no mola gens ni mica, no senyor. Llavors, ha sigut just quan he decidit que m’havia de comprar unes bambes que el Xavi ha trobat horroroses (l'he deixat dormint al cotxe) ja que no ha pogut opinar i pastelejar com a ell li agrada. És un mandón i si ell no opina li sembla tot lleig i em diu que no tinc ni idea. És com una criatura.

Està decidit. Em posaré a fer exercici, cada dia del món, o almenys caminaré durant una hora al dia, no sé a quina hora, és clar. Això és un altre tema per pensar i decidir. No sé si m'estic posant massa pressió a sobre, és probable, però jo sóc així de bèstia. Però tinc maneres per desfogar-me. Per exemple, parlar sobre deixar de fumar em tranquil·litza bastant. Aquest matí, abans d’anar de rebaixes, li he fotut el rotllo de no fumar a no sé qui, pobre, em sembla que era un senyor que ha vingut a arreglar el tema de la pressió de l'aigua, jo no perdo comba. Espero que li hagi semblat educatiu.

La darrera cosa que us volia explicar és que fa un parell de dies que me'n vaig a dormir moooolt d'hora, ja que ara per ara, la nit és el pitjor moment. Divendres al vespre, estava sola amb el Marçal i a les nou li vaig dir, apa, noi, al llit, i a les 6 del matí ja estava desperta. Com que he anat a prendre un cafè en grup he tornat a parlar d'això (què plasta sóc!)i algú del grup m’ha dit que es veu que és una cosa bastant normal entre la gent que deixa de fumar, dormen molt. Bé, fins la propera.